La amenaza de subidas de tipos complica la crisis en España

- Quina és la decisió presa desde la unió europea?
Que es pujaran els tipus d'interès el pròxim més.

- A quin sector econòmic afecta?
Al sector energètic.

- Quin organisme ha pres la decisió?
El Banc Central Europeu.

- Quan començarà a aplicar-se?
Al més d'Abril.

- Explica la mesura aprovada i raona a qui creus que beneficiarà més.
Volen elevar la inflació fins a un 2,3%.
Beneficiarà als països del nord d'Europa i Alemanya.

- En que es basava la diferència que s'estableix actualment?
Es basa en l'escalada del preu del petoli (per les revoltes del nord d'Àfica) que fa que Trichet anunci una "forta vigilancia" i "l'augment del risc sobre el nivell dels preus"

- Creus que és una política justa i igualitaria? Raona la teva resposta
No, ja que perjudica a països amb problemes en els mercats de deuda com podrien ser Grècia, Irlanda... i beneficia als països que ja mostren signes de millora en l'economia com Alemanya.

Memòria d'una guerra

Durant el més de Gener es van exposar a la Fontana d’Or de Girona algunes fotografies i part del seu diari d’Agustí Centelles.

Agustí Centelles va ser un fotògraf valencià tot i que es considerava català. És considerat un dels pioners del fotoperiodisme modern a Europa; Les imatges que va prendre durant la Guerra Civil, la fugida dels Republicans i l’exili són les més representatives i famoses i suposen una gran part de la memòria visual de la guerra a Catalunya. Aquestes fotografies es conserven gracies a que durant l’exili es va emportar els negatius i els va amagar a Carcassona. Va treballar a estudis de fotografia clandestins a França i també va tenir el seu propi estudi a Barcelona més tard.

Leica és la càmera amb la que va fer les fotografies, la va comprar al 1934 per 900 pessetes.

Centelles va ser un “freelance”, un foto periodista independent que el que buscava no era la bellesa de la imatge o la decoració sinó la noticia. Tal i com va dir ell:
“El reportatge gràfic d’aquella època era molt encotillat i estàtic, en canvi jo el que volia era caçar la noticia i pretenia aconseguir que cada fotografia tingués vida pròpia. Per exemple, d’un conjunt de dotze persones a mi me’n sobraven 10. El meu interès de centrava en dues o tres.” 1980

“Captar la noticia és una cosa intuïtiva. S’ha de plasmar el moment crucial. L’enquadrament es fa després perquè en general quan fas una fotografia surten elements innecessaris. Llavors s’amplia i es dóna força a aquella imatge. La part decorativa no interessa. Interessa el motiu, l’assumpte” 1979

Una de les fotografies més conegudes i colpidores de l’obra de Centelles és la fotografia de una dona que plora la mort del seu marit que té al davant, mort durant el bombardeig de Lleida. Fa pocs anys el periodista Josep Peranu va explicar que l’home i la dona de la fotografia eren els seus pares. Aquest periodista va tardar molt a dir-ho perquè queda la por dels vençuts de revelar la seva identitat i per preservar la seva intimitat, ja que ell sempre diu que no li agrada que la fotografia s’hagi convertit en una mena de símbol del dolor de la Guerra Civil.
Centelles va dir:

“Quan el reporter té la càmera a la cara només està pel que fa. No veu res més. Ho intenta captar i ho capta. La reacció és posterior, sobretot en aquest cas que va ser terrible. Veus aquest espectacle i comences a reaccionar i a vomitar d’indignació davant del crim. Perquè allò va ser un acte criminal.”

A l’exposició hi havia fotos de les fugides dels vençuts i el seu diari en el que explicava el seu exili en les que hi havia frases com aquesta:

“Tot es perd, tot s’abandona. Quantes llars queden desfetes avui i possiblement per sempre? Quina crueltat és la guerra! Se’m fa un nus a la gola. El meu esperit periodista ha desaparegut i no em veig amb cor de baixar del camió – o des de dalt – i fer fotos.” 25 de Gener 1939, Diari inèdit d’Agustí Centelles.
Les fotografies i el diari són un testimoni excepcional del que va ser el dia a dia als camps de concentració francesos.

Les imatges i les paraules d’Agustí Centelles són fragments d’una memòria personal que ha esdevingut història. Ara només queda l’oblit. Es tracta de defensar un política de la justa memòria i tenir present que la història no es solament el que va passar sinó com s’explica.